El dia de l'Excel

L'endemà de les eleccions, amb una mica més de calma, és el moment d'agafar el full de càlcul i fer un parell d'operacions.

En el cas de Galícia, si les dues opcions d'esquerra sobiranista (AGE i BNG) haguessin anat juntes, en comptes d'obtindre 16 diputats (nou i set respectivament), ara, sumant 345500 vots, en tindrien 22.

Pel que fa a Euskadi, per cobrir l'espai polític que a casa nostra ocupa ICV-EUiA, allà s'hi han presentat tres candidatures: Ezker Batua-Berdeak, Ezker Anitza i Equo. Han sumat 58849 vots, el 5.1%, més que UPyD, i tindrien tres diputats. Però a l'anar per separat, s'han quedat amb zero.

Dóna gust veure els de SI, CUP i ERC celebrant i fent seu l'èxit de EH Bildu: una candidatura unitària que nosaltres no hem sabut/pogut/volgut fer.

Ciutadans i UPyD

Demà dilluns finalitza el termini per a presentar els avals. Per a qui no sàpiga de què va la cosa: la darrera reforma de la LOREG va establir que les formacions polítiques extraparlamentàries havien de presentar avals, el 0.1% del cens electoral de cada província on es volguessin presentar. Les formacions amb representació parlamentària, encara que només fos un diputat, no els calia. És a dir: el BNG, per exemple, es podia presentar a Alacant, si volia; COMPROMÍS, en canvi, havia de presentar avals per eixa província.

A les eleccions basques i gallegues d'aquest diumenge no cal presentar avals, ja que tenen una llei electoral pròpia, i la seua llei no diu res d'això. Al Principat de Catalunya, en canvi, com que no tenim llei electoral pròpia, hem de tirar de la LOREG i calen els avals. Tot i que la Generalitat havia dit que no, la Junta Electoral ha dit que sí, i ara tenim que a corre cuita, formacions com la CUP o UPyD han de trobar poc menys de sis-mil avaladors.

A les eleccions espanyoles de fa un any, els de Ciudadanos van intentar una coalició amb la UPyD. Els de UPyD els van rebutjar i els de C's van decidir no concórrer-hi. Era lògic: no tenien prou gent per a trobar avals a totes les províncies espanyoles, ni tan sols a les catalanes. Però vet ací que ara s'han girat les tornes: ara és UPyD qui ha de cercar avals desesperadament.

I sabeu qui va reclamar a la Junta Electoral l'aplicació dels avals de la LOREG? Heu encertat: Ciutadans.

Per cert, jo he avalat UPyD: si l'independentisme no es pot presentar unit, cal afavorir la divisió de l'espanyolisme.

Porra basco-gallega

Es nota la crisi perquè enguany es fan menys enquestes electorals. Com que fer porres surt de franc, ací en teniu la meua:

ELECCIONS GALLEGUES

Les eleccions gallegues han estat innecessàriament avançades per a fer-les coincidir amb les basques. Tot i tindre majoria absoluta, Núñez Feijoo ha avançat els comicis per a que el PP es pugui marcar un èxit la nit del 21 d'octubre. Un error que li pot costar car, ni que sigui per un sol escó.

Amb un PIB per càpita de 20726 €uros i una taxa d'atur del 16.75%, Galícia ha deixat de ser el país subdesenvolupat que va descriure l'economista Xosé Manuel Beiras a finals dels 60', però tampoc és el país pròsper que el PP ens vol fer creure.

L'abstenció superarà el 35%, i es veuran molts vots en blanc, nuls i a candidatures extraparlamentàries. Ací teniu la meua previsió d'escons.

PP: 35
PSdG-PSOE:  24
BNG: 11
AGE (EU-Anova):  2
SCD (Mario Conde): 2
UPyD:  1

ELECCIONS BASQUES

Unes eleccions que havien d'estar marcades per la crisi econòmica i afavorides per la fi de la violència, s'han vist desbordades per l'actualitat catalana i escocesa. Sense majoria al Parlament basc, Patxi López s'ha vist obligat a avançar les eleccions.

Els primers perjudicats per aquesta catalanització són —encara que no ho vulguin admetre— els de l'esquerra abertzale. A ells la pressa no els va bé: s'ha de pacificar i normalitzar el país (cosa que no es fa d'un dia per l'altre) i els presos i refugiats han de tornar a casa (cosa que el PP no facilitarà). I pels abertzales, la unitat d'Euskal Herria, la incorporació de Navarra al País Basc, és un punt irrenunciable. Els independentistes bascos no tenen pressa.

A les províncies forals, gràcies al concert econòmic i ha una estratègia econòmica que no s'ha centrat en el totxo, l'economia basca presenta bones dades: PIB per càpita de 30178 €uros i taxa d'atur de l'11.6 % 

La participació serà alta, el percentatge de vots blancs, nuls i extraparlamentaris baix. Ací teniu la meua predicció d'escons:

PNV-EAJ: 24
EH BILDU: 24
PSE-PSOE:  13
PP:  12
UPyD: 1
IU-Ezker Anitza: 1

La llengua de la República, 2

Portem tants anys amb Espanya que molts catalans han acabat pensant i actuant en clau espanyola. És el cas del nostre estimat Bernat Joan i la seua proposta d'Oficialitat Asimètrica, no gaire allunyada de la d'en Junqueras. Dic que no està gaire allunyada de la d'en Junqueres perquè totes dues es basen en un mateix principi: voler demostrar respecte envers els castellanoparlants, voler explicar als catalans de llengua espanyola que la independència no va contra ells.

I per això dic que molts catalans han acabat pensant en clau espanyola: perquè per a l'Espanya Eterna, tot allò que no és oficial, és sobrer i, fins i tot, és il·legal.
La independència no és només un concepte jurídic, és també una actitud política i social: no ens cal anar contra ningú per a reafirmar el que som, però tampoc ens cal donar cap protecció legal (ni cap subvenció oficial) per a demostrar que no estem en contra de ningú.

Catalunya ja és un país multilingüe, no ens cal fer cap llei que certifiqui aquesta realitat. El que sí que han de fer els poders públics és garantir que a l'ensenyament obligatori s'aprenen d'altres llengües a part de la pròpia (com l'anglès, l'espanyol o el francès). Els poders públics també han de garantir la normal recepció de canals de televisió estrangers, ja siguin aquests en francès, italià o castellà. Al cap i a la fi, amb una seixantena de canals de TDT, hi ha d'haver espai per alguna cosa més que un grapat d'endevinadors.  

Som i serem un país obert, culte i políglota.
Com ja he dit anteriorment: el castellà a Catalunya? Com l'anglès a Holanda.

Enllaç a l'anterior article sobre el mateix tema.
Enllaç al tercer article sobre el mateix tema.

La llengua de la República, 1

Ahir l'Oriol Junqueras va publicar un article on esmentava la possible oficialitat del castellà a la futura República Catalana. Alguns s'han mostrat a favor i d'altres en contra. Jo em limitaré a fer dues observacions molt òbvies, i a posar dos exemples:

1) És més fàcil aprendre una llengua propera que una llengua llunyana. El català és una llengua romànica, propera i similar a d'altres llengües romàniques com l'occità, el castellà, el francès o l'italià.

2) És més fàcil aprendre una llengua present al mercat cultural que una que en sigui absent. Si hi ha cinema, televisió, ràdio, internet, música i teatre en un idioma, és més fàcil aprendre aquest idioma.

Així doncs ens trobem que als Països Baixos tothom parla perfectament l'anglès, i la gran majoria entén i parla una mica l'alemany. És lògic: el neerlandès és una llengua germànica, propera a l'anglès i l'alemany. I el mercat cultural en anglès és enorme. I l'oferta en alemany tampoc és minsa.
Als Països Baixos l'única llengua oficial és el neerlandès.

En canvi a la República d'Irlanda, tot i que la llengua nacional és el gaèlic irlandès, la majoria dels seus habitants no és capaç de mantindre una conversa en aquest idioma. És lògic si tenim en compte la presència d'aquesta llengua en l'oferta cultural.

Per cert, a l'ensenyament obligatori a Irlanda s'hi dediquen més hores a ensenyar el gaèlic irlandès que no pas en dediquen a Holanda a ensenyar l'anglès.

Així doncs, per proximitat lingüística i per presència en el mercat, la llengua castellana no desapareixerà de Catalunya quan siguem independents.
Estem d'acord en que el català és la llengua pròpia d'aquest país? Doncs haurà de ser l'única oficial quan siguem independents.
El castellà a Catalunya? Com l'anglès a Holanda.

Més articles: La llengua de la República 2 i també  La llengua de la República 3

Aprofitar les oportunitats

Per a que una nació esdevingui un estat independent no n'hi ha prou amb una majoria de ciutadans que ho vulguin, cal també que l'estat al que pertanyen s'hi avingui. Com que poques vegades passa, que a l'estat al que es pertany, hi hagi una tradició democràtica prou forta com per permetre un referèndum d'autodeterminació, cal esperar un moment d'especial feblesa i aprofitar-lo.

Això és el que va passar el 1918, amb el col·lapse militar, institucional, diplomàtic i econòmic dels imperis rus i alemany, que permeteren que nacions com Finlàndia o Polònia esdevenguessin independents. Això és el que va passar institucional, diplomàtic i econòmic de la URSS, i nacions com Estònia o Ucraïna foren independents. Algunes, com Bielorússia o el Kazkhastan s'independentizaren quan els independentistes eren minoria!

Ara l'estat espanyol està frèvol, econòmicament arruïnat, institucionalment saturat, diplomàticament ignorat i militarment sense capacitat ni tan sols d'espantar.
Ara és el millor moment, si no aprofitem aquesta ocasió ho lamentarem.

El cas kurd, o com els personalismes han condemnat aquest poble a seguir patint explotació i genocidi.

Cavalls i canaris

El President Mas no és cap heroi, ni cap màrtir, ni tampoc cap enze. Si aposta per la independència és perquè sap que és el cavall guanyador.
Com el canari que duien els miners, hi ha indicadors que no fallen: si el Grupo Godó abandona la causa espanyola, és que aquesta ja no té cap marge: ni diplomàtic, ni econòmic, ni militar.
La dreta no lidera el procés d'independència: la dreta, pragmàticament, s'ha afegit al corrent majoritari.