dimarts, 29 de novembre del 2011

Montilla, en missió patriòtica

No entenc aquestes crítiques sagnants contra el President Montilla. Si va a Madrid a fer de senador li estarà fent un gran servei al país: mentre cobri el sou de senador (pagat per Espanya) no cobrarà el sou d'ex-president de la Generalitat (pagat per Catalunya).

Montilla ens està ajudant a reduir el dèficit públic català.




GRÀCIES MONTILLA!

diumenge, 27 de novembre del 2011

Tv3, el tema

Si la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals anunciés que tanca Catalunya Ràdio consideraríem que és una gran pèrdua, però no diríem que està amenaçada la presència de la llengua catalana a la ràdio. Al cap i a la fi hi ha moltes emissores de ràdio, tant públiques com privades, que emeten en català (total o parcialment). Actualment RAC1 té programes que són líders d'audiència, com en d'altres temporades ho han estat programes de Ràdio Flaixbac (Prohibit als Pares, El Matí i la Mare que el va Parir), COM Ràdio, Ràdio 4, la SER (origen d' El Terrat d'Andreu Buenafuente), o RàdioClub 25-Onda Cero (origen del Força Barça).



En canvi, en televisió, això no passa. Tenim assumit que sense la Corpo, no hi ha tele en català. Per què? Crec que hi ha tres elements que han estat claus en aquest procés:

1) La mort de TVE-Catalunya. El centre de Sant Cugat del Vallès va produir gran quantitat de programes pel circuit català de TVE, començant a emetre en català abans que existís Tv3. S'hi feien programes d'humor amb professionals de la talla de Joan Capri, Joan Pera, Rosa Maria Sardà, Els Joglars (Som una meravella, la millor sàtira que s'ha fet sobre el pujolisme) o Alfons Arús. Però no només humor, també hi feren programes culturals Terenci Moix, d'entreteniment Àngel Casas, musicals Miquel Calçada (Mikimoto Clip a La2) i Tinet Rubira (Plàstic), esportius Pitu Abril, o informatius Queco Novell.
S'emetien programes de qualitat en català, però el centralisme que imperava a RTVE va anar asfixiant el Circuit Català de TVE. I va deixar Tv3 com l'única cadena que emetia en català.
Un error estratègic per a TVE, que va quedar com a referent de la caspa celtíbera, i una pèrdua per la cultura catalana, que associava la llengua del país amb la tele de Pujol.

2) La televisió privada. La Llei de Televisió Privada de l'any 1988 només va adjudicar tres concessions: dues en obert (Antena 3 i Tele 5) i una de pagament (Canal +). Tot i que tècnicament la franja de l'UHF permetia fins a 18 canals de televisió analògica, es va prioritzar el benefici empresarial en detriment de la competència, i quedaren fora de les concessions el projectes del Grupo Z (que preveien una desconnexió en català) i el Canal C (d'empresaris catalans, que també tenien previst emetre en català).
Malgrat ser de concessió pública i ocupar un espai públic (l'espai radioelèctric és un espai públic), la llei no contemplava que haguessin d'emetre en cap llengua cooficial. L'única força política que va reclamar aquest deure fou l'Izquierda Unida de Julio Anguita. CiU no va donar suport a l'esmena de reclamar un 50% d'emissió en català a les comunitats on és oficial, i les teles privades esdevengueren monolingües.

3) Les fronteres hertzianes. Si Tv3 al País Valencià ha estat víctima de persecucions, Canal 9 al Principat ha patit la indiferència, que fa més mal. Nascuda el 9 d'octubre del 1989, mai fou rebutjada per CiU, però tampoc desitjada. La societat civil domesticada (Mòmium Cultureta i similars) ignoraren el nou canal valencià (en eixa època inicial, entre el 55% i el 65% en català). L'aparició de Punt 2 l'any 1997, 100% en català, tampoc va provocar cap reacció. Ara Punt 2 s'anomena Canal Nou Dos.
Potser el pujolisme tenia por d'un canal en català occidental, més proper al parlar dels lleidatans i els tortosins, que al dels gironins, barcelonins i manresans? Potser no volien un canal que emetia porno en català? (Nit d'erotisme, mític programa).
IB3 va nèixer el 2005, quan Cuatro ja estava en funcionament, la TDT emetent en proves i quedava menys d'un any per la irrupció de La Sexta. Ço és: el mercat ja estava copat.



El resultat és ben trist: no entenem una televisió en català si no és de titularitat pública i gestionada per la Generalitat del Nord.

Hem renunciat a que RTVE, que la paguem entre tots, emeti també en català. Hem renunciat a que les cadenes privades facin alguna cosa en català, com a molt informatius de 20 minuts en desconnexió. I de les teles locals, malgrat programes de qualitat com Telemonegal, no n'esperem gran cosa, donat el pressupost del que disposen.

Que l'existència de televisió en català depengui de Tv3 és un fracàs polític, empresarial i cultural. Un fracàs del país

divendres, 25 de novembre del 2011

Salvador Seguí. 1919



Discurs que el sindicalista català Salvador Seguí El Noi del Sucre feu a Madrid el 1919:

A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.
Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors.
Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Jornada de reflexió

Jornada de reflexió: hi ha gent que diu que és d'esquerres i votarà el PSC, hi ha gent que diu que vol la independència i votarà CiU, i hi ha gent que diu que és vegetariana i que menja peix.
I tu? Quin nivell de coherència tens?
#joBosch #RepúblicadelSÍ

dimecres, 16 de novembre del 2011

Trenta anys escalfant l'escó


Quan Josep-Antoni Duran i Lleida va recollir per primer cop l'acta de diputat:

El Vaquilla encara no tenia antecedents penals.
El Naranjito era una mascota molt innovadora.
Pedro Almodóvar era una jove promesa del cinema.
Hi havia discos de vinil de 45rpm.
Pasqual Maragall encara no era alcalde de Barcelona.
Joan Tardà encara era militant del PSUC.
El president de les joventuts del seu partit encara no havia nascut.
La mare del president de les joventuts del seu partit encara era verge.
No s'havia pogut traduir el nom i s'anomenava José Antonio Durante Lérida.
Es va pentinar abans de començar la cerimònia oficial. En eixa època encara tenia cabells.


En fi, tothom es mereix una desena, i fins i tot una onzena oportunitat!
Diuen que una setmana és una eternitat en política, però per alguna paradoxa espai-temporal, tres dècades són un instant.

dimecres, 9 de novembre del 2011

La mida sí que importa. Europa



La crisi afecta greument els grans estats del sud d'Europa: Grècia, Itàlia, Portugal i l'estat espanyol. Però no afecta els petits estats del sud d'Europa: Andorra, Malta, Mònaco i San Marino.

Conclusió? La mida sí que importa, i pel que sembla es gestiona millor un país petit, on el govern sigui proper al Poble.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Parelles de ball




Un servidor era —i encara és— partidari d'una gran coalició, d'una candidatura ampla, a les eleccions espanyoles. Però també sóc realista: al juliol dirigents de partits que integren SI, com Josep Guia del PSAN, Agustí Soler del Partit Republicà Català o Santiago Vilanova d'Alternativa Verda havien signat un manifest reclamant l'abstenció a les eleccions del 20N, cosa que dificultava una entesa dels solidaris amb ERC i Reagrupament. Els de López-Tena ja han patit una escissió, la Democràcia Catalana de Joan Laporta, i no estan en condicions de tensar més la corda interna.
El manifest també fou signat per Jordi Bilbeny i Josep Ximenis, de la CUP, i Patrícia Gabancho.

És per això que em sobta la següent notícia: PSM-Entesa Nacionalista i Solidaritat Catalana signen un acord que estipula que en cas que el partit balear obtingui representació, presentarà al Congrés les propostes del solidaris.
Em pregunto què faran els solidaris: a Menorca demanaran el vot pel PSM-EN i a l'Empordà promouran l'abstenció, juntament amb les CUP? I al País Valencià? Què hi faran allà?

Fa uns anys, a les eleccions al Parlament europeu, CiU va anar en coalició amb el PSM i ERC amb Unió Mallorquina. Confusió ideològica, o sectarisme i personalismes?

divendres, 4 de novembre del 2011

L+1

Un votant és una persona que diposita la seua confiança en una opció electoral, així doncs té dret a exigir-ne resultats, a lloar-la i a criticar-la quan li sembli bé. Ara bé, quant de temps dura aquest dret? Humilment jo proposo la fórmula L+1 és a dir, tants anys com dura la legislatura més un de torna.

Per exemple: algú va votar ERC el 2003 i es va sentir decebut? Doncs tres anys que va durar la legislatura, més un d'extra, tenia dret a criticar ERC fins el 2007. Algú va votar ICV a les europees del 2009? Doncs com que la legislatura europea dura cinc anys, té sis anys per anar-los dient de tot, fins el 2015.

dijous, 3 de novembre del 2011

La conxorxa dels malhumorats

Catalunya és un país que acostuma a produir fenòmens únics. A cap altre lloc del món hi ha tant interès pels bolets, la metereologia o les conspiracions de la junta directiva d'un equip de futbol. A la llarga llista de rareses autòctones catalanes se n'hi ha afegit fa poc una altra que probablement tampoc passa enlloc més: la gent pensa una cosa i en vota una altra. La recent enquesta del CEO confirmava que a Catalunya mai hi havia hagut tants partidaris de la independència com ara, fet que contrasta amb l'escassa representació parlamentària dels partits que la inclouen explícitament en el seu programa. Perquè la paradoxa és que l'independentisme avança inexorablement cap a la seva eclosió social però també en la direcció contrària de la seva atomització política final. És com un cotxe que va a la màxima velocitat però amb el fre de mà posat: potser per això fa aquesta olor de cremat. Mai havia estat tan quimèrica la translació d'un sentiment a un escó, com demostra l'ERC escindida en Reagrupament i Solidaritat, al seu temps escindida en Democràcia Catalana.

Aquesta guerra caïnita provoca unes reaccions no menys salvatges, en què molts dels escindits s'acusen mútuament d'alta traïció, i en el seu odi visceral arrosseguen tot el que troben per davant. La culpa és sempre dels altres, i evidentment dels mitjans de comunicació, inclòs aquest diari i des d'avui aquesta Contra, que participen d'una mena de conspiració judeomassònica per marginar-los i silenciar-los. El sentiment d'odi és tan exagerat que al final l'únic que han aconseguit és fer-se immensament petits, en contrast amb la descomunal onada de sobiranisme que travessa tot el país. L'enanisme polític de tots els escindits ha deixat CiU com l'única força política capaç d'aglutinar aquest sentiment, un regal enverinat i també una curiosa paradoxa, perquè justament és l'únic partit nacionalista que no ha inclòs mai el sobiranisme en el seu programa electoral. I és que CiU ha sabut insinuar més que mostrar, suggerir més que explicar, potser amb una habilitat que voreja l'engany, però sense caure mai en el friquisme cada dia més minoritari dels escindits. CiU en tenia prou sent a prop de tots els que s'esbatussaven per endur-se el botí, i ben bé que ho ha aconseguit.

La conxorxa dels malhumorats no esgota la seva ira amb els traïdors sinó que es dedica a demanar certificats de puresa a tothom, com bé sap Gerard Quintana després del linxament a què va ser sotmès a la plaça pública del Twitter arran d' El convidat. És igual que es proclami independentista, el que és rellevant és que parla als seus fills en castellà. Potser perquè per a alguns el que menys importa, en realitat, és la independència en si mateixa. L'únic somni és que arribi d'una determinada manera, amb unes determinades persones i en unes determinades circumstàncies. Un somni irrealitzable. Queda una pregunta: si excloem convergents, socialistes, republicans, castellanoparlants, moderats i escèptics, com s'ho pensen fer, exactament, per aconseguir la independència?

ERNEST FOLCH