divendres, 30 de setembre del 2011

A 24 hores del Congrés Nacional

Benvolguts companys queden menys de vint-i-quatre per a que comenci el Congrés Nacional. És molt important que el cònclave es desenvolupi com el congrés d'un partit seriós, i no pas com l'assemblea de socis d'un club de futbol.



I això no ho dic només pels militants de base, potser més abrandats i menys apoltronats, ho dic també per la vella Executiva Nacional eixint i per la nova Executiva Nacional entrant.

dilluns, 26 de setembre del 2011

Llengua, identitat i democràcia


Una de les coses que més m’ha  sobtat sempre del gènere humà, així en general, és la multiplicitat de respostes  que  hom dóna a  problemes semblants. Així, podem veure com  personalitats de mig món ploren per la desaparició d’espècies vegetals o animals a l’Amazònia, i en canvi assisteixen a les  desaparicions de les llengües  amb un posat, en aquest cas, plenament darwinista. Sobreviuen les més fortes.
Jo he tingut la sort de viure realitat idiomàtiques diverses, i us puc assegurar que si alguna vegada em surto de mare, no tenen cap influència els idiomes amb els que he conviscut i que m’han fet seu. Ben al contrari, m’han permès visualitzar i acceptar les diferències, i adonar-me que la mort d’un idioma és la mort d’una manera d’entendre el món, i no cal anar buscar exemples llunyans. Una paraula com a llet, és masculina en gallec; els gallecs tenim dos adverbis de present, i en canvi només  un passat, tant és que un fet succeeixi  fa deu minuts com dos mesos. Com que les paraules ens interpreten la realitat, gallecs i catalans observem la mateixa realitat però la interpretem diversament. I jo he  tingut la fortuna de poder accedir a totes dues interpretacions.
Certament,  tots dos idiomes m’han fet seu, més que no jo els he fet meus, perquè els idiomes t’integren en una realitat que ets tu dins un conjunt.  L’idioma no pot ser un dret individual perquè equivaldria a que els idiomes en realitat fossin soliloquis, parlar sol, vaja.  Las llengua parlada és un dret col·lectiu, que no cal ser imposat perquè en situacions de normalitat impregna la realitat que envolta  l’individu.
Però, i si la realitat ha estat artificialment modificada? Si el devenir històric ha imposat un idioma aliè al propi del país?
Aquest fet, l’existència de grups que parlin un idioma altre que el propi, no dóna a aquest idioma  la categoria d’idioma nacional. És una llengua, amb prou parlants per a ser respectada, i  ningú no ha de ser ni perseguit ni arraconat per parlar-lo, i que mereix, pel nombre de parlants, una consideració especial enfront d’altres llengües que també ara s’hi parlen.
 Però el país, d’idioma, només en té ú. No es pot considerar democràtic un estat que imposa, ni que sigui des dels tribunals, la fantasia de dos idiomes propis del país. Catalunya com a realitat nacional construïda al llarg de la història té un idioma, de la mateixa manera que Castella, que jo sàpiga,  només   en té el castellà. Considerar iguals en drets i  deures ambdós, pretendre il·legal o immoral o poc democràtica  la  intervenció en favor d’una de les llengües, quan sempre n’hi  ha hagut en favor de la imposició de l’espanyol, no deixa de ser condemnar la llengua feble a la mort en nom de la llibertat dels individus i  de la democràcia.
Tanmateix,  imagino aquests mateixos jutges del Suprem signant per garantir la permanència de no se sap quina espècie animal amenaçada.

divendres, 23 de setembre del 2011

Quan 1+1 fan -3

Article de Salvador Cardús:

He sostingut moltes vegades que no estic d’acord amb la idea que cal la unió políticoelectoral de l’independentisme. Ho vaig sostenir a les eleccions catalanes de 2010, i ho repeteixo ara que s’acosten les eleccions espanyoles de 2011. Els arguments són, fonamentalment, dos. En primer lloc, crec que l’independentisme no pot ser patrimonialitzat per ningú en particular. Se l’ha de deixar campar lliure. La força que té en l’actualitat és la de la seva capacitat de ser per tot arreu i no tan sols a l’empara d’unes sigles. Fins i tot, d’anar més enllà dels partits i de les ideologies polítiques. Hi ha independentistes conservadors, liberals i d’esquerres. I n’hi ha d’enquadrats políticament, però també d’antipolítics. Independentistes que no pensen votar, i independentistes que votaran Duran i Lleida. Independentistes de pedra picada, i de porucs i de cagadubtes. Cal que tots sumin en la Catalunya del futur. Qualsevol intent de pretendre “la unitat de l’independentisme”, simplement en provocaria l’enfrontament i la ruïna.

La segona raó és que no tot l’independentisme ens apropa a la independència. N’hi ha que ens n’allunya. De manera que, pel que fa a l’independentisme, 1 més 1 no fan dos. Poden fer menys 3. I no tan sols perquè hi ha independentisme antidemocràtic, independentisme xenòfob i fins i tot d’estil fatxa, sinó perquè n’hi ha que segueix un tipus d’estratègia que simplement ens abocaria a la indigència permanent. Em costa entendre tots aquells que en nom de la independència abandonen el sentit crític contra personatges que no passen el mínim llindar de la cultura democràtica. En posaré un cas: jo crec que l’independentisme no ha de ser antiespanyolista. Ho he justificat més extensament a “El camí de la independència”. La majoria social independentista, necessària per arribar-hi democràticament i pacífica, necessita molts catalans que mai no renegaran –i faran bé- de la vinculació als seus orígens. De manera que, per anar bé, l’independentisme hauria d’oferir –posem per cas- la doble nacionalitat a qui la volgués, per tal que no restés vincles, sinó que sumés afiliacions.

Diria que se m’entén: un independentisme que es proposés anar al Parlament espanyol “per rebentar Espanya des de dins”, com hem sentit dir aquests dies, restaria forces al conjunt. Ja no parlo del ridícul de no saber mesurar les pròpies capacitats davant d’un Estat que té al seu abast tots els aparells de coacció que li són propis. Em refereixo al fet que seria políticament inacceptable i generaria el rebuig de la major part dels de casa i de tota la resta del món.

De moment, veig amb preocupació que ERC manté l’ambigüitat respecte d’aquesta qüestió, i sembla que es deixa estimar per tothom. Espero que simplement hagi estat que estaven massa entretinguts en altres afers. Si ERC no se sap allunyar del friquisme independentista amb tota la contundència, podria acabar de perdre l’escàs prestigi que li queda i que al nou equip dirigent li sigui molt difícil d’anar-lo recuperant poc a poc però sense cap feblesa.

dijous, 22 de setembre del 2011

Parlant clar a Madrid

Parlem clar, i si cal en castellà. Així s'acomiada en Joan Tardà:



De fet, la presència d'ERC a Madrid ha servit per a posar en evidència les deficiències democràtiques de l'estat epanyol:



A Madrid, a donar canya republicana i a rebentar Espanya des de dins!

dimarts, 20 de setembre del 2011

Tres dies després

Tres dies després de les primàries hem de fer un balanç positiu, no del resultat, sinó de la gestió del resultat.
No hi ha hagut cap estripada ni cap escissió, cosa que ha decebut els tertulians però que agrada als votants i ex-votants d'ERC.
El que ha guanyat amb el 65.8% dels vots ofereix integrar els que han obtingut el 30.6%, cosa que la militància valora molt positivament. Joan Tardà és un diputat experimentat, una cara coneguda i una persona que cau bé (gràcies al Polònia de Tv3, tot s'ha de dir). També hem de comptar amb Joan Ridao, bon jurista i millor orador, i l'experiència que ens pugui aportar.

Com era previsible, que l'Alfred Bosch i l'Oriol Junqueras hagin ofert a Joan Tardà anar de número 2 ha provocat les crítiques dels habituals. Tot i que ocupin molt d'espai als fòrums i les xarxes socials, no deixen de ser quatre gats sense més projecte que l'enfrontament constant.
Passem d'ells, dediquem els nostres esforços a guanyar la majoria.

Si el present és lluita, el futur és nostre. I el futur està més a prop del que ens pensem.

divendres, 16 de setembre del 2011

Saber escoltar


Ahir vaig anar a l'acte que va organitzar a Barcelona el Joan Ridao, i avui aniré a l'acte que farà l'Alfred Bosch a la UB.
Fa un parell de mesos vaig anar a la presentació de la candidatura de Carles Bonet i a la d'Oriol Junqueras a Barcelona. Només dues persones vam anar a escoltar els dos candidats. I molt em temo que avui, a l'acte del Bosch, seré l'únic que haurà estat també al del Ridao.

Crec que per poder triar entre A i B cal saber que diu A i que diu B. I és força probable que, quan hom tria votar A, també vulgui incorporar algunes propostes del candidat B.

Fins que no siguem capaços d'escoltar els altres, que no deixen de ser els nostres, perquè militen en el nostre partit, ERC no avançarà.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Informació electoral. Alfred Bosch 2



Benvolgut company, benvolguda companya,

El proper dissabte dia 17 és una data molt important pel futur d’ Esquerra Republicana de Catalunya. Voldríem compartir l’orgull republicà de formar part de l’únic partit que escull per sufragi els seus lideratges , i d’aquí la importància d’aconseguir una gran participació, activa i responsable, que ens faci bons mereixedors d’aquest dret que cap militant de cap altre partit a Catalunya pot exercir.

De la mateixa manera que podem felicitar-nos d’haver forjat amb gran il·lusió, i des de la cohesió interna, una candidatura de renovació de la direcció, també volem expressar el sentit de la nostra aposta de candidat a les properes eleccions espanyoles, que respon als mateixos paràmetres de clara renovació i de recuperació de la nostra credibilitat com a formació política.
L'aposta que fem per l’Alfred Bosch és un vot de confiança a una persona comprome sa amb l'independentisme i amb la justícia social, una persona que simbolitza la nostra voluntat d ’obertura a la societat i de reconnexió amb el nostre entorn .

En aquest procés de construcció de confiança amb la societat civil, i amb la voluntat que ERC sigui creïble davant l’electorat, optem per un gest coherent. La renovació interna la transmetre'm a la ciutadania mitjançant els nostres candidats als diferents comicis electorals, i estem convençuts que, només així, podrem aturar la tendència de davallada que hem patit , i que malauradament, encara pronostiquen les enquestes.

En els darrers anys el país ha viscut una etapa de grans canvis i cal que el partit hi sàpiga donar resposta de forma coherent. Ens dirigim cap a una nova etapa de contestació ciutadana davant l'Estat espanyol on serà clau que ERC sàpiga sumar esforços amb la societat civil per esdevenir el pal de paller que ha de liderar el país cap a la sobirania plena de la nostra nació.
Voldria encoratjar-vos, de cara el dissabte dia 17, a demostrar davant la societat que ERC és un partit que no es resigna, que recupera la il·lusió i fa passos ferms per tornar a ser dipositari de la confiança de la gent .

El vostre suport és la nostra força,

Oriol Junqueras i Vies, militant número 36394 (Sant Vicenç dels Horts)
Marta Rovira i Vergés, militant número 32186 (Vic)

Et convidem a assistir el proper divendres a l'acte que durem a terme a les 20h a l'Aula Magna de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona (Avda. Diagonal, 690) (adjuntem targetó).


Podràs trobar mes informació sobre l' Alfred Bosch a: http://alfredbosch.wordpress.com/

Informació electoral. Joan Ridao 2

Amics, amigues,

El proper dissabte Esquerra celebra les primàries per elegir el candidat que presentarem a les eleccions del 20 de novembre, i és per aquest motiu que em poso en contacte amb tots vosaltres.
Les properes eleccions al Congrés i al Senat tenen una transcendència que no cal que destaqui. Avui ens trobem, com a país, davant d'una complicada situació determinada per la crisi econòmica i pel menysteniment cap a les nostres institucions i la nostra llengua. En aquest escenari, la majoria de catalanes i catalans esperen rigor i respostes a les seves necessitats, ja no n'hi ha prou només amb declaracions superficials. Els propers quatre anys han d’estar regits per la perseverança, el rigor i l’exigència en la tasca diària dels diputats d’Esquerra a Madrid. Cal tenir clar l'objectiu a assolir.

ERC ha estat i ha de continuar sent la veu crítica, social i independentista, hem de continuar cercant la complicitat de molts milers de votants progressistes que no desisteixen de trobar un referent en l’esquerra nacional. No podrem ser lliures com a poble, si no garantim el progrés i el benestar pel conjunt dels Països Catalans. L'alternativa al model actual de retallades a l'estat del benestar ha de ser ERC.

Sé què ha de fer ERC a Madrid en un escenari de majoria del PP, possiblement apuntalada per CiU, ha de ser la veu que defensa els interessos de la majoria social al nostre país. No hem de ser la crossa d’una CiU arrossegada als desitjos del PP. El nostre és un projecte propi que no admet ambigüitats. Si volem recuperar la confiança de la ciutadania ens hem de presentar com una opció creïble en les nostres declaracions i útil en les nostres accions.

Per tot això, em prenc la llibertat de demanar-vos el vot el proper dissabte. En Joan Tardà i jo volem tenir l'oportunitat de donar continuïtat a la feina feta durant aquests anys, precisament ara que comença a donar fruits. L’experiència acumulada i el coneixement de l’activitat parlamentària són actius que ens poden ajudar durant la propera legislatura. Hem de garantir una esquerra catalana a Madrid que no es confongui amb cap altra opció i que no sigui substituïble per cap altra sigla. La nostra proposta passa per defensar la ciutadania des d'una posició sensible a les necessitats socials i els objectius nacionals del nostre país i fer-ho compatible amb la responsabilitat que ens exigeix l'electorat que un cop més confiarà en la històrica marca d'ERC.

El proper dia 17 hem de pensar sobretot en els reptes que tindrem aquesta propera legislatura i, molt especialment en la feina que durant aquests darrers quatre anys ens ha encomanat el nostre partit i que, conjuntament amb el company Francesc Canet, hem dut a terme amb il·lusió, rigor i compromís. En Joan Tardà i jo mateix ens comprometem a defensar Esquerra Republicana de tota la nació, servint al projecte col·lectiu que representa el nostre partit. Com hem fet sempre.

Gràcies per la teva atenció.

Dijous, 15 de setembre, a les vuit de la tarda a l'auditori de la Seu Nacional d'Esquerra (Calàbria, 166) .

Joan Ridao

dilluns, 12 de setembre del 2011

Un article d'un amic i historiador, Enric Pujol Casademont. Jo posaria com a títol la història sempre present

WILSON, OBAMA I FIGUERES

L'ofrena floral al monument pels drets del pobles s'ha convertit, des de fa uns anys, en un dels principals actes commemoratius de l'onze de setembre a la nostra ciutat. L'escultura homenatjada és un relleu molt elegant, d'estil noucentista, obra de Frederic Marès (1893-1991) que representa una dona amb una túnica clàssica i gorra frígia que amb la mà esquerra subjecta una torxa. La referència simbòlica a una República catalana és ben clara. Al costat hi figura aquesta inscripció: “Els pobles no deuen ésser ni dominats ni governats, sinó per consentiment propi”. Es tracta d'una nítida formulació del principi d'autodeterminació dels pobles. La frase va ser dita, en acabar la Primera Guerra Mundial per l'aleshores president dels EUA, Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924).

El 1918, data de la construcció del monument, el conflicte bèl·lic havia arribat a la seva fi i existia un sentiment molt ampli, arreu del món,que una experiència tan nefasta com una guerra de proporcions mundials no s'havia de tornar a repetir mai més. Per això el president Wilson va proposar un programa de catorze punts bàsics que havien d'impossibilitar que Europa i el món pogués tornar a entrar en guerra. D'aquests punts,  un va tenir un ampli ressò a Catalunya, ja que proposava el reconeixement del dret d'autodeterminació dels pobles. Diferents sectors catalanistes (d'entre els quals, els republicans federals que governaven la ciutat) veieren en les declaracions del líder americà una legitimació de les seves aspiracions per aconseguir la sobirania plena dell nostre país. Us imagineu què suposaria avui que l'actual president dels EUA, Barack Obama, fes una declaració similar? Aleshores l'impacte no va pas ser menor. D'aquí, doncs, l'erecció del monument (el mateix 1918), que fou instal·lat a l'inici de la Pujada del Castell, la qual passà a dir-se “Avinguda del President Wilson”.

Amb l'arribada del franquisme, l'escultura va ser retirada del seu emplaçament inicial i afortunadament fou dipositada en algun magatzem municipal durant anys. No fou fins al final de la dictadura, a la segona meitat dels anys setanta, que el relleu es va col·locar  al Parc Bosc. I fins al 2004, gràcies a Òmnium Cultural, no es va reubicar en el seu emplaçament actual, al costat de les dependències municipals de la carretera general.

Com a recordatori de l'entusiasme que despertà en el seu moment, no estaria malament que, junt a l'actual placa que dóna el nom a la Pujada del Castell, se n'instal·lés una altra que digués: “En homenatge al T. W. Wilson”. I també estaria molt bé que algú li fes arribar a l'actual president nordamericà la notícia que en una petita ciutat de Catalunya, a principis del segle passat, es va dur a terme un homenatge de gran categoria. A veure si, emocionat, es decidís a fer una proclama semblant a la de seu predecessor.              

divendres, 9 de setembre del 2011

Informació electoral. Joan Ridao



Divendres 9 de setembre

JOAN RIDAO:
20'30 Acte comarcal Osona (Pare Gallissà, 1 1er 1a - Vic)

Dissabte 10 de setembre

JOAN RIDAO
11'00 Acte comarcal Bages (Plaça Major, 17 – Manresa)
13'00 Passejada per la Festa Barroca de Moià i vermut amb la militància
18'00 Acte comarcal Berguedà (Plaça del Doctor Saló, 4 - Berga)

JOAN TARDA:
12'00 Acte comarcal Baix Llobregat (C/Previsió, 14 de Sant Joan Despí )

Diumenge 11 de setembre

JOAN RIDAO:
10'00 Ofrena floral monument Rafael Casanova a Barcelona.
11'30 Acte oficial commemoratiu Diada Nacional de Catalunya
17'00 Acte dictat i manifestació Diada Nacional

Dilluns 12 de setembre

JOAN RIDAO:
12'00 Roda de premsa. Seu d'ERC al carrer Calàbria, Barcelona.
19'00 Concertació “Per un país de tots, l'escola en català” de Somescola.cat davant l'Ajuntament de Mataró
19'30 Acte comarcal Maresme (c/ Hospital, 9 - Mataró)

JOAN TARDA:
20 h Acte regional País Valencià. (Erudit Orellana, 10 1r - València)

Dimarts 13 de setembre

JOAN RIDAO / JOAN TARDA
12'30 Roda de premsa. Congrés de Diputats, Madrid (Espanya)
19'00 Debat al Congrés de Diputats de la moció sobre les mesures de reconeixement de la identitat i llengua catalana.

Dimecres 14 de setembre

JOAN RIDAO
9'00 Pregunta al President del Govern Espanyol.
20'00 Acte regional a Reus.

JOAN TARDA:
20'00 Acte regional Pirineu - La Seu d'Urgell.

Dijous 15 de setembre

JOAN RIDAO
20'00 Acte Barcelona ciutat. Seu Nacional (Calàbria, 166)

JOAN TARDA
20'00 h Acte comarcal Vallès Oriental. c/ Torres i Bages, 5 2on pis - Granollers.

Divendres 16 de setembre

JOAN RIDAO:
14'00 Dinar comarcal Alt Empordà - Figueres.
20'00 Acte regional Girona - Aula B de la Casa de cultura. (Plaça Hospital 6 - Girona)

JOAN TARDA
19'30 Acte comarcal Vallès Occidental - Seu d'Esquerra Vallès Occidental (C/Latorre, 132 baixos), de Sabadell.

Si vols més informació o col·laborar amb nosaltres, pots adreçar-te al web www.ridao.cat

Informació electoral. Alfred Bosch



El proper 10 de setembre el candidat a cap de llista per la circumscripció de Barcelona Alfred Bosch participarà en una passejada per explicar i reviure els fets dels 1714. Hi anirà acompanyat de l'historiador i candidat a la presidència del partit Oriol Junqueres.
A les nou del vespre a l'Arc del Triomf de Barcelona.

dimecres, 7 de setembre del 2011

Un gag que cal recordar

Segur que la majoria ja heu vist aquesta escena i aquesta pel·lícula, però val la pena tornar-la a veure. Reflexionem i actuem amb generositat i seny:



Units guanyarem!

dilluns, 5 de setembre del 2011

Un èxit

Ja és oficial: hi haurà primàries. Com ja sabeu, els dos candidats són Joan Ridao i Alfred Bosch.
D'aquest procés ja hi ha un clar vencedor: el nostre partit.
Alguns periodistes i opinaires voldran vendre la moto que aquest és un partit dividit, un guirigai en el que no s'ha de confiar. No en feu cas, són els mateixos que, si no fèssim primàries, dirien que en aquest partit no hi ha pluralitat, només mana la directiva i que fem els congressos a la búlgara.